Bloc de la vall

Cap persona no tria on neix. Els nascuts a Catalunya, en termes generals, i com a societat desenvolupada i –comparativament– opulenta, ens podem considerar, malgrat la crisi actual, uns privilegiats. I encara ho seríem més si ja haguéssim solucionat el nostre tema pendent.

Però si no s’ha nascut en alguna societat d’aquestes característiques, es té tot el dret del món a buscar un lloc on prosperar. És un dret humà inalienable. I més quan les desigualtats d’oportunitats són tan grans a escala global. Aquesta recerca, però, comporta el respecte a les lleis i les normes socials de convivència del lloc d’arribada, les quals, al seu torn, s’han d’acomodar progressivament als canvis socials.

L’arribada de centenars de milers de persones procedents d’arreu del món, ha convertit els nostres carrers i places, les nostres ciutats, pobles, districtes i barris en veritables mostres de pluralisme lingüístic, religiós, ètnic, etc. Com a exemple, a l’àrea metropolitana de Barcelona, avui en dia es parlen centenars de llengües de tot el món. El mateix es pot dir, si fa no fa, d’altres àrees intensament poblades: les de València, Alacant, Palma, el Vallès, etc.

En moltes comarques, les capitals i les segones i terceres ciutats registren un creixement significatiu de la població en gran mesura per l’empadronament massiu d’immigrants. Això repercuteix clarament en àmbits com el comerç, l’habitatge, els serveis socials, sanitaris o educatius, per posar els exemples més obvis.

Fins que no assolim la independència, la gestió dels fluxos migratoris estarà en mans de les autoritats espanyoles. I aquestes ja han demostrat fefaentment que tenen una agenda política pròpia en aquesta matèria que no beneficia precisament els nostres interessos com a nació. Els governs autonòmics, en termes generals, juguen en aquesta qüestió com a meres comparses. Sovint es limiten a fer de palmeros de les decisions preses a Madrid. Pel que fa als poders locals, certament tenen un protagonisme més rellevant, però sovint han d’afrontar situacions sobre el terreny que els porten a improvisar o a agafar-se a la desesperada a programes o ajudes estatals generosament finançats, de manera que el govern espanyol aconsegueix disseminar els seus plantejaments polítics a través del teixit capil•lar que, metafòricament, són els ajuntaments.

Únicament la independència ens permetrà disposar d’aquells recursos i capacitat decisòria que ens posi com a mínim al mateix nivell que moltes nacions que ja a hores d’ara desenvolupen programes d’admissió d’immigrants d’acord amb les seves necessitats productives i socials, però també d’acord amb els seus valors ètics i polítics. I tenint sempre present l’impacte que té en les poblacions d’acollida.

El número 2.

Us recordem, als anys 20 del segle XX, es va editar a Brocà, una publicació que tenia el format de periòdic. Estava feta per gent de Bagà i la redacció era a l’edifici on hi ha ara els queviures Anfruns a Guardiola de Berguedà.

Com veieu, és normal a la vall, que el que no es pot publicar al mateix poble, es fa des de l’altre.

Cliqueu aquí per baixar el número 2.

Guardiola és sense dubte un poble marcat pel crepuscle, en diferents sentits.

La seva centralitat geogràfica és manifesta, especialment els caps de setmana, on la gent del poble (especialment la jove) i dels pobles dels voltants fan dels diferents locals que hi ha al poble el seu punt de trobada, una vegada passat el crepuscle. Realment els caps de setmana a la nit és quan més gent hi ha, i pot donar una imatge del que justament no és, un poble ple de gent jove i en expansió, quan resulta que malauradament és tot el contrari, un poble amb poca gent jove i en plena recessió. No només econòmica, en recessió d’esperances, i en recessió de futur. Un poble en el que molta gent tenia fe en que un canvi en l’ajuntament portaria una “Renaixença”, i s’ha trobat amb la dura realitat, més del mateix. Al poble hi ha inèrcies que van més enllà de les forces polítiques que hi ha a l’administració local, inèrcies que fan que és prescindeixi de qui no pensa igual, en virtut d’una presumpta democràcia. Al poble ha de manar qui guanya les eleccions, si. Però hi ha feina per tothom (només pel poble això si), qui guanya i qui no guanya, però si tothom no dona un cop de mà, el que si perd és el poble.

Guardiola fa temps que va deixar enrere el seu crepuscle, i viu en la plena nit. Si volem que la nit es faci curta i torni a sortir el sol, només pot ser sobre el reforjat de la seva identitat de poble, tot recuperant la seva història, i fent un arc de Sant Martí, amb tots els colors dels partits polítics que donin un cop de mà.

Avui és Sant Martí, patró de Brocà, possiblement, el primer lloc habitat a la Vall del Bastareny. Fins al naixement de Guardiola de Berga (ara per raons polítiques Guardiola de Berguedà), va ser el patró d’una bona part de l’ara Guardiola.

Encara hi ha gent a la Vall que pensa que el fet de Brocà és una fita totalment anacrònica, que és Cal Galló i voltants, i això és una gran errada, Brocà dins de Guardiola tenia la seva fi a on ara hi ha la farmàcia. No podem oblidar el passat de la vall, però no podem culpabilitzar a la gent que des de la seva ignorància parlen de Brocà com de la terra mitja del senyor dels anells. No s’ha fet un esforç real per cap administració de la Vall per tal de recuperar la seva història, la nostra història, sembla que per alguns ser regidor de cultura és només fer sardanes de tant en tant.

Per tant avui, a banda de ser un bon dia per pensar en la gent que tenim als ajuntaments, recordar a Martins i Martines, és bon moment per recordar que tenim el deute moral de recuperar la història de Brocà.

Darrerament la vida política catalana acumula esdeveniments (afer Millet, informes inútils a la Generalitat, operació Pretòria…) que, independentment del fet que alguns siguin presumiblement objecte de delicte, revesteixen característiques que assenyalen com a origen una crisi de model polític profunda. D’entrada, cal advertir que la sobredimensió mediàtica de les operacions policials dirigides des de Madrid té una clara intencionalitat: lligar la “corrupció catalana” amb la necessitat d’un poder estatal capaç d’actuar per restablir l’ordre i “la justícia”, precisament en un moment històric en el qual l’arbitrarietat de les polítiques d’Estat envers Catalunya esperonen la reivindicació independentista com a única solució de futur per al nostre país.
El sistema de dependència política -és a dir, l’autonomia vigent- comporta l’absència de projecte de futur col·lectiu en tots els ordres: l’econòmic, el cultural i el polític. Una societat que accepta la seva subordinació obre les portes a la pèrdua de cohesió, de rigor en la vida pública, i interioritza la dominació política que l’ordre estatal imposa.

Més preocupant que la corrupció mateixa és la manca de capacitat de reacció dels responsables institucionals per esmenar els defectes del sistema administratiu i judicial que han permès aquesta mena d’escàndols. El Govern de la Generalitat no ha reaccionat adequadament en el cas dels informes inútils; ningú no ha assumit cap responsabilitat pel malbaratament de cabals públics. Tampoc no han actuat al nivell que calia els responsables del Parlament de Catalunya que rebien els informes de la Sindicatura de Comptes alertant d’irregularitats en ajuntaments i a l’Orfeó Català. I segurament, la mateixa Sindicatura de Comptes tampoc no ha reaccionat adequadament i a temps, en constatar la passivitat dels receptors dels seus informes.

La mediocritat de la classe política autòctona impedeix hores d’ara la regeneració que li cal al poble català, que no és pas de procediments de control exclusivament, sinó d’objectius nacionals, que no poden ser altres que l’autodeterminació. Un projecte d’aquesta envergadura només pot prosperar amb forces polítiques amb dirigents capaços de ser congruents amb els objectius que afirmen defensar; han de sortir de fora del subsistema autonòmic establert i han de fer emergir de la societat els sectors més dinàmics (emprenedors econòmics i culturals) que nodreixin de renovada energia el conjunt social. Amb procediments democràtics, mitjançant la legitimitat de les eleccions, oposant-se al populisme i a les temptacions totalitàries que apareixen també en moments de crisi política.

Als que estimem Catalunya ens fan mal al cor els escàndols que devaluen el prestigi del nostre país, però no ho hem d’afrontar com un problema moral sinó com un problema polític que necessita canvis estructurals que impedeixin la perpetuació en els càrrecs públics, la seva acumulació, la falta de transparència, el nepotisme, la promoció dels amics i no dels més preparats en els llocs de responsabilitat. Reagrupament Independentista promourà totes les mesures que vagin en aquesta direcció.

Endavant les Atxes!!

Sovint el millor és imaginar com et pot atacar l’enemic per poder fer-te mal, i a banda del que es pot escapar de la nostra imaginació, sobre tot quan tractem amb gent que te més experiència que nosaltres en tenir mala llet, ens pot ajudar a entendre les coses com passen, i sobretot quan, el tempo.

Octubre ha estat un mes peculiar on el nostre país ha passat d’una amplia unitat sobre el tema de reaccionar a la sentència de l’Estatutet, a estar dividida, desmoralitzada, avergonyida i amb una amplia crisi de les institucions. Com ha estat això?, doncs com ja sabeu amb els casos del Palau i el de Santa Coloma. Casualment, tots dos han agafat la seva màxima intensitat el mes que es va comentar que sortiria la sentència, o potser s’ha endarrerit la sentència fins al moment que es pogués fer pública ja que tingués el terreny preparat. Ens han jugat les cartes en l’ordre adient i ens han fet botifarra.

Podem creure que tot son casualitats, que tothom es bo, i que el bé sempre guanya sobre el mal. Però els que fa temps que ens afaitem, no creiem en l’atzar. Aquí hi ha un tempo, les coses passen en un ordre determinat, amb la velocitat de qui te presa, i amb el resultat esperat.

I per cert, el que és evident. En cap cas dic que aquestes trames de corrupció siguin inventades per l’estat, però si crec que les coneixia i que ha triat el moment que li ha anat més bé per fer-ho públic.

Que el demanar honestedat als nostres polítics i empresaris, no ens faci tan càndids com per esperar això de l’estat vers nosaltres.

Ara més que mai hem d’estar units, ens volen aixecar la camisa.

Avui he anat a correus a Guardiola, a l’ajuntament, per que el servei es dona des d’allà, i he comés el greu error d’anar a un quart de deu. I clar, resulta que ara a Guardiola obren a 2 quarts de deu, ja que els correus ja no els porten directament al poble sinó que es descarreguen a Bagà i després els han de portar. Si no fou prou nefast tenir el correu a l’ajuntament, ara el porten de Bagà. Tot i que la lògica em diu que es normal que els pobles petits perdin serveis (i amb l’actual gestió del poble cada dia serà més petit), el cor em diu que el poble no sap d’aquesta nova pèrdua. I per a la gent que li te por a la sinceritat, es més fàcil explicar una guanyança que una pèrdua.

Una altra cosa que vull comentar a més a més i sobre el meravellós servei de correus que hi ha a Guardiola, és que perdo cartes. Darrerament ho he pogut verificar clarament amb les revistes que reben, o millor dit, haurien de rebre, els meus fills per ser socis del Barça. Haurien de rebre cadascun la seva, però sovint es rep una o cap. Si es que arriben a l’ajuntament, vull dir a l’oficina de correus, presumptament algú s’ha auto-subscrit, sense demanar-nos permís.

A Guardiola hi ha crisi de serveis, però m’amoïna més la crisi de valors. El millor que li podia passar al poble és que les forces que el representen al consistori, busquessin coincidències per treballar plegats en aixecar el poble, que li convé, però la realitat és que a un poble tan petit es fa massa política i poc poble, només cal veure els butlletins que reparteixen per les bústies foten-se castanyes, sembla més el del Parlament que el d’un poble del Pre-Pirineu.

La gent del poble volen que funcioni, i quan voten el que fan es dipositar la seva confiança en qui els pugui representar, tot i que hi ha gent que es pensa que quan la voten el que es fa es delegar el vot per quatre anys per poder fer el que es vol per un i no el que al poble li cal.

Si es vol tenir confiança en les entitats, aquestes han de funcionar bé, i això només pot passar quan la gent treballa unida més enllà dels colors polítics, amb una finalitat comuna, el poble.

Ara fa uns dies vaig presentar als diferents ajuntaments de la comarca escrits, en els que es demanava fer consultes populars a l’estil de la d’Arenys. Dels ajuntaments de la Vall tenim al de Bagà, del que ja no espero resposta, doncs mana una força que és reconeix al territori com obertament espanyolista. Però a Guardiola és una altra història. A Guardiola, on vaig ser regidor per ERC, em dona la sensació que és un d’aquells pobles on esperen que es presenti la proposta, per menystenir-la i presentar llavors la seva proposta que si es votarà, i horror!!! sobre tot que no sigui l’altra.

A mi se me’n fot que la proposta que es voti sigui la meva o una presentada a corre-cuita per CiU per no dir que la medalla de l’emporta un altre. Això és un vici de Guardiola, pensar en medalles i no en fets. El fet que pot importar és donar suport a la consulta, i si l’ajuntament treu la pols de l’estelada que guarda a l’armari per fer les fotos, presenta una proposta jo ja ho dic ara que li dono suport.

Això si, si el consistori vol tenir una mica de credibilitat per sortir de les misèries estètiques nacionalistes, viam si l’alcaldessa presenta el mateix escrit al Parlament on és diputada per CiU, ja que si la proposta és bona per un lloc també ho ha de ser per un altre.

Si vol, li poden fer la foto presentant la proposta, ja que per alguns i algunes el més important és sortir a la foto.

He llegit l’escrit que ha repartit l’ajuntament de Guardiola, en el que parlen del boicot que farà el consistori als actes del 25è. aniversari de la inauguració del Túnel del Cadí, degut a que els actes es fan a Bagà i no a Guardiola. Això porta al meu record altres temps en el que la “pataleta” del govern de Guardiola venia de la situació del centre d’ensenyament secundari. Als pobles de la Vall sembla que canvien els colors, però perduren les tradicions.

Si el temps que es dedica a cercar diferencies es dediqués a cercar les coincidències que hi ha, tindríem que la Vall del Bastareny seria un dels entorns més importants de la comarca. És molt trist que el Túnel només es fa servir per barallar-se i es deixa de banda el que importa, com es pot fer servir el seu potencial per dinamitzar econòmicament la Vall.

No se si la miopia del govern de Guardiola que fa que els arbres no li deixin veure el bosc, o es que volen ficar el dit a l’ull per que no es vegi que es va coix.