Bloc de la vall

Tot coincidint amb la festa de Sant Marc a Brocà, (de fet es fa a Sant Martí de Brocà), es preveu que es facin tant a Bagà com a Guardiola consultes populars, en les que el poble pot opinar sobre el que pensa, i en quin país vol viure.

La proposta que vaig presentar fa uns mesos a l’ajuntament de Bagà, no ha estat inclosa a cap Ple, el grup del PSC ha fet com si no hi fos. Ha hagut de ser el poble que s’ha organitzat en una nova entitat per tornar-la a demanar, i els representants del grup del PSC ni han tret el cap a la reunió en la que s’ha creat la nova entitat de la vila.

A Guardiola les coses han anat de diferent manera. Una vegada presentada la proposta, l’ajuntament va buscar altra gent, per tal que no es digués que va ser la nostra proposta la que es va votar. El fet es que si ho comparem amb Bagà està molt més endarrerida. A la primera reunió (de la que vaig tenir coneixement de manera casual) hi havia tres persones de Guardiola i quatre de la nova entitat de Bagà. Cap regidor de CiU va anar a la reunió,malgrat el seu vot favorable al Ple. Aquest fet fa que encara tingui més clar el fet forçat del seu vot i les poques ganes de fer-ho

El més positiu és la voluntat de les coordinadores de Bagà i Guardiola de treballar alguns temes conjuntament.

I es que sort tenim a la vall amb el seny de la societat civil davant de tant inepte al govern de les seves corporacions locals.

En contra de qualsevol pronòstic, l’equip de govern a Guardiola (CiU) demana avui dia 28 de desembre un gran pacte local per tal de garantir el futur del poble. Les forces al govern, tot desoint als poders fàctics que governen al poble des de l’ombra, darrera dels càrrecs públics i els membres del grup del PSC-PSOE, desoint a les forces alienes al poble que tiben dels fils i donen les ordres,han arribat a un gran pacte local en el que anteposen al poble per sobre dels seus interessos de partit, tot garantint que ningú seria discriminat per pensar de manera diferent, i que cada força demanaria coses als seus respectius grups parlamentaris, per tal que tothom al poble en tragués profit.

Les altres forces polítiques hi seran convidades a aquest gran pacte de futur.

(Innocent!!!, se que no era gaire creible la broma, pero era pel dia dels innocents…………)

El número 4.

Us recordem, als anys 20 del segle XX, es va editar a Brocà, una publicació que tenia el format de periòdic. Estava feta per gent de Bagà i la redacció era a l’edifici on hi ha ara els queviures Anfruns a Guardiola de Berguedà.

Com veieu, és normal a la vall, que el que no es pot publicar al mateix poble, es fa des de l’altre.

Cliqueu aquí per baixar el número 4.

Davant d’una jornada històrica per la nació catalana com serà indubtablement el diumenge 13 de desembre de 2009, des de Reagrupament volem fer una crida a la participació massiva de tots els catalans que votin SI a la Independència en la consulta popular que es durà a terme a 166 municipis de Catalunya.

Malgrat aquesta consulta no sigui vinculant, representa la possibilitat fins ara negada al poble català de mostrat a tot el món la nostra voluntat d’autodeterminació. Però sobretot ha de representar la voluntat majoritària dels catalans a favor de tenir un Estat Català. Cal que en cada poble sigui envaït per l’esperit d’Arenys de Munt. Cal que els catalans encara dubtosos de què la independència serà una realitat aviat, ho tinguin clar. Cal que els espanyols i tot el món, sàpigen que els catalans volem ser independents. Per tot això Reagrupament crida a tothom que voti SI a la Independència

Aquesta consulta, conjuntament amb les que es faran posteriorment en la resta del territori català, és la millor mostra de què els catalans podrem dir prou a l’autonomisme uniformitzant que Espanya ens vol imposar. Però el poble català no només dirà prou, sinó que a més a més, voldrà veure realitzat la seva voluntat de crear l’Estat Català el més aviat possible. En una democràcia, la política és l’encarregada de canalitzar i fer realitat la voluntat dels ciutadans. La política catalana no pot continuar renunciant a fer-ho. En el proper Parlament de Catalunya ha d’haver la candidatura que faci realitat aquesta voluntat del poble català.

Reagrupament Independentista, crida a tothom que participi a les consultes, a votar Si a la Independència i que després treballem tots junts de valent per fer-ho realitat.

Visca Catalunya Lliure!!

Divendres 11 de desembre de 2009

Em dic Jordi Fernández, els meus pares van venir d’Astúries i jo vaig tenir la sort de néixer a Berga, el dijous de Corpus a la nit, més o menys per la Patum dels pobres, i al costat de la plaça de Sant Pere a l’hospital vell, em van empadronar a Terradelles (Bagà) on sempre he tingut lligams molt especials que comencen amb la meva infantesa. En qualsevol cas, si una cosa he tingut clara sempre, és que sóc berguedà.

No és que amb aquesta presentació vulgui justificar alguna cosa, bàsicament degut a que no tinc res a justificar, fa molts anys que en sóc independentista, de tal manera, que s’ha esdevingut un tret personal, que a diferència d’altres com els color dels meus cabells o els ulls, he triat lliure i coherentment. I dic això per que si algú ha de tenir clar quin és el nostre país i que hem de defensar, som els fills d’immigrants. Quan els pares van venir aquí, com molts d’altres immigrants, ningú els hi va regalar res, de tal manera que fins i tot el pare amb la seva comunió amb la terra, va marxar a la tomba amb la pols del carbó als pulmons. Però resulta que res més lluny que el que volien, el fruit del seu treball aquí no resta pels fills i nets, ja que el seu nou país es troba en una situació d’espoli econòmic accentuat, i resulta que tots aquests esforços han servit per mantenir una colla de funcionaris a Madrid, i entre d’altres, beneficiar a tota la gent que no van venir aquí, que no es van arriscar com ells, anant a terra desconeguda a treballar i treballar. Això em sembla injust en un grau extrem.

I amb tot això si que vull comentar coses sobre la població que va venir a treballar aquí, des de llocs de fora de Catalunya. De vegades cauen en la trampa de dir si son d’on van venir o son d’aquí. Peró com se li pot demanar a algú que te dues pàtries que esculli una o altra?, es com si es volgués que un nen escollís si estima més a la mare o al pare. No senyors, no son d’aquí o allà, son d’aquí i al mateix temps d’allà, ja que ni han d’oblidar d’on han vingut, ni tampoc quina és ara casa seva, i en molts casos dels seus fills i nets. Però també s’ha de tenir molt clar que hi ha gent que juga amb la por d’aquesta gent treballadora, que tenen fa molt anys la seva por segrestada, ja que saben que mentre tinguin aquesta por tenen el seu vot. Els partits d’esquerres al voltant de la capital i als barris de treballadors son els primers interessats en mantenir les pors, encara que sigui al preu de no deixar que aquesta gent obri els ulls, vegin quin és el seu país i escullin amb llibertat. És la por a la llibertat.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent és un text jurídic que no satisfà cap de les reivindicacions nacionals del nostre país. Tal com va quedar després que les Cortes Españolas hi passessin el ja cèlebre ribot, no suposa cap avenç real ni en reconeixement nacional, ni en increment competencial, ni en matèria de finançament. Tres anys llargs de vigència de l’Estatut fan palès que Catalunya continua sense poder decidir sobre cap de les polítiques fonamentals per al desenvolupament d’una societat moderna, i es manté esclafada pel pes insuportable d’un espoli fiscal sense comparació al món occidental.

Així les coses, l’amenaça d’una sentència del Tribunal Constitucional que retalli el minso autogovern de Catalunya pot arribar a situar el nostre país en una situació d’infraautonomia en comparació, fins i tot, amb altres comunitats autònomes de l’Estat, que recullen en els seus estatuts previsions idèntiques a les de l’Estatut de Catalunya, però que no han estat recorregudes davant el TC. Però aquesta no seria la conseqüència més important d’una sentència desfavorable: sense cap mena de dubte, que el TC lamini encara més l’Estatut tindria un efecte de cop psicològic col·lectiu sobre la part de la societat catalana que, fins ara, encara creia possible un encaix satisfactori de les aspiracions nacionals de Catalunya en el si de l’Estat espanyol.

Aquesta situació crea un evident desassossec entre els sectors polítics i socials que, fins ara, han viscut còmodament instal·lats a l’statu quo de la dependència. És en aquest context que s’ha de llegir l’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que, el passat 26 de novembre, en un fet sense precedents, van publicar dotze diaris editats a Catalunya. Quan avisen que una sentència contrària a l’Estatut posa en perill l’esperit de la transició, el que estan dient és que temen que un pronunciament judicial en aquests termes faria indissimulable la gran estafa que el règim autonòmic significa per als catalans.

Els independentistes no hem de témer res de la sentència del TC sobre l’Estatut. Ni amb l’Estatut actual, ni amb l’anterior, ni amb el que pugui resultar de la sentència del TC, la nostra nació no té garantida la seva continuïtat com a comunitat nacional diferenciada; ni la nostra llengua, la seva supervivència; ni els nostres fills, un futur de progrés i prosperitat: tot això només ho aconseguirem si disposem del poder polític que només els estats sobirans ostenten.

Aquesta ha de ser la nostra resposta: que només un estat propi garanteix la dignitat nacional de Catalunya. Una resposta que cada cop comparteix un nombre més elevat de catalans. Una resposta que l’any que ve ha de tenir traducció política al Parlament de Catalunya.

Al començament d’aparèixer l’editorial “Dignitat per Catalunya” vaig sentir-me content que diferents mitjans de comunicació del nostre país facin un escrit conjunt, ja que crec que el camí cap a la normalitat, és a dir un país amb estat com els altres, passa per la transversalitat, on gent que tradicionalment es posiciona per les esquerres o les dretes, dona la mà a gent que te un altre lloc a l’arc polític amb l’horitzó d’una causa comuna, l’estat propi. Tot i no ser jo gens autonomista.

A Reagrupament entenem perfectament això, i tothom que creu en el projecte del nostre estat, és benvingut, ara no és moment de baralles d’esquerres i dretes, és moment de treballar plegats. Un bon símil seria discutir pel color que es voldria pintar les parets de casa, sense tenir-ne cap. Primer cal que tinguem la casa i després votem de quin color la pintem. Fem les coses per ordre.

Doncs el que us deia, en un principi l’editorial em va semblar molt interessant, però a mida que vaig veient el resultat, em sembla que per moments es va veient que es tracta d’una maniobra del PSC per tal que la gent buidi els paps ara i no quan tinguem la sentència de l’estatut. Tot i que crec sincerament que el que ens cal és una constitució.

A una persona adulta li cal un sou, no una paga de cap de setmana d’adolescent. Ens cal ser lliures, som grans, i volem marxar d’aquest orfenat.

El número 3.

Us recordem, als anys 20 del segle XX, es va editar a Brocà, una publicació que tenia el format de periòdic. Estava feta per gent de Bagà i la redacció era a l’edifici on hi ha ara els queviures Anfruns a Guardiola de Berguedà.

Com veieu, és normal a la vall, que el que no es pot publicar al mateix poble, es fa des de l’altre.

Cliqueu aquí per baixar el número 3.

La data del 13 de desembre s’acosta i a la vall no veiem gaire moviment sobre el tema. Les propostes que vaig presentar als ajuntaments per tal que es donés suport a referèndums al estil de la d’Arenys han tingut diferents resultats a Guardiola i a Bagà. A Guardiola es va córrer a presentar una proposta per gent propera a CiU per tal que no es pogués dir que la única proposta presentada era la de Reagrupament. Finalment al ser votada al Ple, va ser aprovada amb els vots afirmatius de CiU i les abstencions del PSC-PSOE. De tota manera no es veu moviment en aquest sentit.

A Bagà ni tan sols ho han esmentat al Ple, a un ajuntament governat de manera absolutista pel PSC, aquestes consultes que demanen l’opinió dels vilatans han de ser censurades, ja que si no passen pel Ple, la gent no veurà com queda en evidència un PSC-PSOE que és més PSOE que PSC, sotmès a les ordres d’un partit vertical que a la comarca és un referent d’espanyolisme conservador.

És una llàstima que es tingui por a que el poble parli, tant en el tema de les consultes populars, com en el tema de les llistes tancades, on el poble s’ha d’empassar la llista tancada d’un partit.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.