Vista la plaça Galceran fins dalt de glaç, tenia l’esperança que l’ajuntament per fi havia tingut una idea original, Creia que feien proves per si finalment es feien les olimpíades d’hivern a Barcelona, pot ser es feia alguna de les competicions a la pista de glaç del poble. L’entorn que tenim és únic, una pista de glaç medieval, tot recuperant les temperatures medievals a la vila.

Després vaig creure que és simplement per fer-la definitivament només pels vianants, però clar, tal com estava era només per vianants horitzontals i no verticals.

Recuperada la raó, veig que des de l’ajuntament han netejat aquest potent recurs econòmic, en tant i quan que és una important via de finançament pels que es despisten i aparquen a la plaça, amb l’ajut dels Mossos, clar. Quina vergonya, podent aparcar a l’entrada del poble només a 15 minuts!.

Finalment el que passa és el de sempre, qui no te padrins no es bateja, i aquí a la plaça els padrins deuen ser medievals i ja deuen haver fer el viatge a l’altre barri fa segles. Simplement era un exemple més de la incompetència municipal. I encara sort de la brigada, que ha fet més hores que un rellotge.

Realment aquests dies em sorprèn la guerra bruta que es fa contra Reagrupament. I em sorprèn no per que no l’esperés, em sorprèn per que el seu nivell és més propi d’un país com el que tenim al costat amb Telecinco, que no pas del nostre. Apliquen aquí el “calumnia que algo queda” que tenen els espanyols.

Fets com els d’avui amb una carta falsa de la Sandra Lomas, que alguns mitjans de comunicació, que mostren la seva ètica, amb la seva publicació tot i saber que és falsa, em fan avergonyir-me de la premsa que tenim i em demostra que hi ha gent que te molta por a Reagrupament, te molta por a perdre el seu lloc al sistema i prefereixen un sistema coix amb cadira, que un sistema net i lliure.

S’ha de tenir molt clar que qualsevol intent de jugar brut, encara legitima més l’opció de Reagrupament, encara mostra que hi ha molt per endreçar i molta merda per ventilar. I dona més ànims per fer més feina.

Em sembla que la gent de Reagrupament haurà de fer aquesta feina amb guants, i amb una agulla d’estendre al nas. Però s’ha de fer o tenim el país perdut.

Tot coincidint amb la festa de Sant Marc a Brocà, (de fet es fa a Sant Martí de Brocà), es preveu que es facin tant a Bagà com a Guardiola consultes populars, en les que el poble pot opinar sobre el que pensa, i en quin país vol viure.

La proposta que vaig presentar fa uns mesos a l’ajuntament de Bagà, no ha estat inclosa a cap Ple, el grup del PSC ha fet com si no hi fos. Ha hagut de ser el poble que s’ha organitzat en una nova entitat per tornar-la a demanar, i els representants del grup del PSC ni han tret el cap a la reunió en la que s’ha creat la nova entitat de la vila.

A Guardiola les coses han anat de diferent manera. Una vegada presentada la proposta, l’ajuntament va buscar altra gent, per tal que no es digués que va ser la nostra proposta la que es va votar. El fet es que si ho comparem amb Bagà està molt més endarrerida. A la primera reunió (de la que vaig tenir coneixement de manera casual) hi havia tres persones de Guardiola i quatre de la nova entitat de Bagà. Cap regidor de CiU va anar a la reunió,malgrat el seu vot favorable al Ple. Aquest fet fa que encara tingui més clar el fet forçat del seu vot i les poques ganes de fer-ho

El més positiu és la voluntat de les coordinadores de Bagà i Guardiola de treballar alguns temes conjuntament.

I es que sort tenim a la vall amb el seny de la societat civil davant de tant inepte al govern de les seves corporacions locals.

Les altres forces polítiques hi seran convidades a aquest gran pacte de futur.

(Innocent!!!, se que no era gaire creible la broma, pero era pel dia dels innocents…………)

El número 4.

Us recordem, als anys 20 del segle XX, es va editar a Brocà, una publicació que tenia el format de periòdic. Estava feta per gent de Bagà i la redacció era a l’edifici on hi ha ara els queviures Anfruns a Guardiola de Berguedà.

Com veieu, és normal a la vall, que el que no es pot publicar al mateix poble, es fa des de l’altre.

Cliqueu aquí per baixar el número 4.

Malgrat aquesta consulta no sigui vinculant, representa la possibilitat fins ara negada al poble català de mostrat a tot el món la nostra voluntat d’autodeterminació. Però sobretot ha de representar la voluntat majoritària dels catalans a favor de tenir un Estat Català. Cal que en cada poble sigui envaït per l’esperit d’Arenys de Munt. Cal que els catalans encara dubtosos de què la independència serà una realitat aviat, ho tinguin clar. Cal que els espanyols i tot el món, sàpigen que els catalans volem ser independents. Per tot això Reagrupament crida a tothom que voti SI a la Independència

Aquesta consulta, conjuntament amb les que es faran posteriorment en la resta del territori català, és la millor mostra de què els catalans podrem dir prou a l’autonomisme uniformitzant que Espanya ens vol imposar. Però el poble català no només dirà prou, sinó que a més a més, voldrà veure realitzat la seva voluntat de crear l’Estat Català el més aviat possible. En una democràcia, la política és l’encarregada de canalitzar i fer realitat la voluntat dels ciutadans. La política catalana no pot continuar renunciant a fer-ho. En el proper Parlament de Catalunya ha d’haver la candidatura que faci realitat aquesta voluntat del poble català.

Reagrupament Independentista, crida a tothom que participi a les consultes, a votar Si a la Independència i que després treballem tots junts de valent per fer-ho realitat.

Visca Catalunya Lliure!!

Divendres 11 de desembre de 2009

Em dic Jordi Fernández, els meus pares van venir d’Astúries i jo vaig tenir la sort de néixer a Berga, el dijous de Corpus a la nit, més o menys per la Patum dels pobres, i al costat de la plaça de Sant Pere a l’hospital vell, em van empadronar a Terradelles (Bagà) on sempre he tingut lligams molt especials que comencen amb la meva infantesa. En qualsevol cas, si una cosa he tingut clara sempre, és que sóc berguedà.

No és que amb aquesta presentació vulgui justificar alguna cosa, bàsicament degut a que no tinc res a justificar, fa molts anys que en sóc independentista, de tal manera, que s’ha esdevingut un tret personal, que a diferència d’altres com els color dels meus cabells o els ulls, he triat lliure i coherentment. I dic això per que si algú ha de tenir clar quin és el nostre país i que hem de defensar, som els fills d’immigrants. Quan els pares van venir aquí, com molts d’altres immigrants, ningú els hi va regalar res, de tal manera que fins i tot el pare amb la seva comunió amb la terra, va marxar a la tomba amb la pols del carbó als pulmons. Però resulta que res més lluny que el que volien, el fruit del seu treball aquí no resta pels fills i nets, ja que el seu nou país es troba en una situació d’espoli econòmic accentuat, i resulta que tots aquests esforços han servit per mantenir una colla de funcionaris a Madrid, i entre d’altres, beneficiar a tota la gent que no van venir aquí, que no es van arriscar com ells, anant a terra desconeguda a treballar i treballar. Això em sembla injust en un grau extrem.

I amb tot això si que vull comentar coses sobre la població que va venir a treballar aquí, des de llocs de fora de Catalunya. De vegades cauen en la trampa de dir si son d’on van venir o son d’aquí. Peró com se li pot demanar a algú que te dues pàtries que esculli una o altra?, es com si es volgués que un nen escollís si estima més a la mare o al pare. No senyors, no son d’aquí o allà, son d’aquí i al mateix temps d’allà, ja que ni han d’oblidar d’on han vingut, ni tampoc quina és ara casa seva, i en molts casos dels seus fills i nets. Però també s’ha de tenir molt clar que hi ha gent que juga amb la por d’aquesta gent treballadora, que tenen fa molt anys la seva por segrestada, ja que saben que mentre tinguin aquesta por tenen el seu vot. Els partits d’esquerres al voltant de la capital i als barris de treballadors son els primers interessats en mantenir les pors, encara que sigui al preu de no deixar que aquesta gent obri els ulls, vegin quin és el seu país i escullin amb llibertat. És la por a la llibertat.

Així les coses, l’amenaça d’una sentència del Tribunal Constitucional que retalli el minso autogovern de Catalunya pot arribar a situar el nostre país en una situació d’infraautonomia en comparació, fins i tot, amb altres comunitats autònomes de l’Estat, que recullen en els seus estatuts previsions idèntiques a les de l’Estatut de Catalunya, però que no han estat recorregudes davant el TC. Però aquesta no seria la conseqüència més important d’una sentència desfavorable: sense cap mena de dubte, que el TC lamini encara més l’Estatut tindria un efecte de cop psicològic col·lectiu sobre la part de la societat catalana que, fins ara, encara creia possible un encaix satisfactori de les aspiracions nacionals de Catalunya en el si de l’Estat espanyol.

Aquesta situació crea un evident desassossec entre els sectors polítics i socials que, fins ara, han viscut còmodament instal·lats a l’statu quo de la dependència. És en aquest context que s’ha de llegir l’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que, el passat 26 de novembre, en un fet sense precedents, van publicar dotze diaris editats a Catalunya. Quan avisen que una sentència contrària a l’Estatut posa en perill l’esperit de la transició, el que estan dient és que temen que un pronunciament judicial en aquests termes faria indissimulable la gran estafa que el règim autonòmic significa per als catalans.

Els independentistes no hem de témer res de la sentència del TC sobre l’Estatut. Ni amb l’Estatut actual, ni amb l’anterior, ni amb el que pugui resultar de la sentència del TC, la nostra nació no té garantida la seva continuïtat com a comunitat nacional diferenciada; ni la nostra llengua, la seva supervivència; ni els nostres fills, un futur de progrés i prosperitat: tot això només ho aconseguirem si disposem del poder polític que només els estats sobirans ostenten.

Aquesta ha de ser la nostra resposta: que només un estat propi garanteix la dignitat nacional de Catalunya. Una resposta que cada cop comparteix un nombre més elevat de catalans. Una resposta que l’any que ve ha de tenir traducció política al Parlament de Catalunya.

Al començament d’aparèixer l’editorial “Dignitat per Catalunya” vaig sentir-me content que diferents mitjans de comunicació del nostre país facin un escrit conjunt, ja que crec que el camí cap a la normalitat, és a dir un país amb estat com els altres, passa per la transversalitat, on gent que tradicionalment es posiciona per les esquerres o les dretes, dona la mà a gent que te un altre lloc a l’arc polític amb l’horitzó d’una causa comuna, l’estat propi. Tot i no ser jo gens autonomista.

A Reagrupament entenem perfectament això, i tothom que creu en el projecte del nostre estat, és benvingut, ara no és moment de baralles d’esquerres i dretes, és moment de treballar plegats. Un bon símil seria discutir pel color que es voldria pintar les parets de casa, sense tenir-ne cap. Primer cal que tinguem la casa i després votem de quin color la pintem. Fem les coses per ordre.

Doncs el que us deia, en un principi l’editorial em va semblar molt interessant, però a mida que vaig veient el resultat, em sembla que per moments es va veient que es tracta d’una maniobra del PSC per tal que la gent buidi els paps ara i no quan tinguem la sentència de l’estatut. Tot i que crec sincerament que el que ens cal és una constitució.

A una persona adulta li cal un sou, no una paga de cap de setmana d’adolescent. Ens cal ser lliures, som grans, i volem marxar d’aquest orfenat.

El número 3.

Us recordem, als anys 20 del segle XX, es va editar a Brocà, una publicació que tenia el format de periòdic. Estava feta per gent de Bagà i la redacció era a l’edifici on hi ha ara els queviures Anfruns a Guardiola de Berguedà.

Com veieu, és normal a la vall, que el que no es pot publicar al mateix poble, es fa des de l’altre.

Cliqueu aquí per baixar el número 3.