“Aquesta Constitució que teniu a les mans serà la primera llei que els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè s’aprovi”.
Joan Carretero (Vic, 13 de març del 2010)

A més, inclou la citació: «CADA NACIÓ ESCULL LA SEVA PRÒPIA LLEI» procedent de l’Usatge «Unaqueaeque gens».

Realment aquests dies em sorprèn la guerra bruta que es fa contra Reagrupament. I em sorprèn no per que no l’esperés, em sorprèn per que el seu nivell és més propi d’un país com el que tenim al costat amb Telecinco, que no pas del nostre. Apliquen aquí el “calumnia que algo queda” que tenen els espanyols.

Fets com els d’avui amb una carta falsa de la Sandra Lomas, que alguns mitjans de comunicació, que mostren la seva ètica, amb la seva publicació tot i saber que és falsa, em fan avergonyir-me de la premsa que tenim i em demostra que hi ha gent que te molta por a Reagrupament, te molta por a perdre el seu lloc al sistema i prefereixen un sistema coix amb cadira, que un sistema net i lliure.

S’ha de tenir molt clar que qualsevol intent de jugar brut, encara legitima més l’opció de Reagrupament, encara mostra que hi ha molt per endreçar i molta merda per ventilar. I dona més ànims per fer més feina.

Em sembla que la gent de Reagrupament haurà de fer aquesta feina amb guants, i amb una agulla d’estendre al nas. Però s’ha de fer o tenim el país perdut.

Tot coincidint amb la festa de Sant Marc a Brocà, (de fet es fa a Sant Martí de Brocà), es preveu que es facin tant a Bagà com a Guardiola consultes populars, en les que el poble pot opinar sobre el que pensa, i en quin país vol viure.

La proposta que vaig presentar fa uns mesos a l’ajuntament de Bagà, no ha estat inclosa a cap Ple, el grup del PSC ha fet com si no hi fos. Ha hagut de ser el poble que s’ha organitzat en una nova entitat per tornar-la a demanar, i els representants del grup del PSC ni han tret el cap a la reunió en la que s’ha creat la nova entitat de la vila.

A Guardiola les coses han anat de diferent manera. Una vegada presentada la proposta, l’ajuntament va buscar altra gent, per tal que no es digués que va ser la nostra proposta la que es va votar. El fet es que si ho comparem amb Bagà està molt més endarrerida. A la primera reunió (de la que vaig tenir coneixement de manera casual) hi havia tres persones de Guardiola i quatre de la nova entitat de Bagà. Cap regidor de CiU va anar a la reunió,malgrat el seu vot favorable al Ple. Aquest fet fa que encara tingui més clar el fet forçat del seu vot i les poques ganes de fer-ho

El més positiu és la voluntat de les coordinadores de Bagà i Guardiola de treballar alguns temes conjuntament.

I es que sort tenim a la vall amb el seny de la societat civil davant de tant inepte al govern de les seves corporacions locals.

Aquest recés és un bon moment per mirar enrere i fer balanç de la tasca feta.

Comptem amb associats arreu del país i presència a gairebé la totalitat de les comarques del Principat. En la majoria d’aquestes -i també a la majoria de districtes de la ciutat de Barcelona-, ja s’han constituït gestores comarcals provisionals que organitzen l’activitat autònomament. I també comptem amb associats a la Catalunya Nord, al País Valencià, a les Illes, i entre els catalans que viuen dispersos arreu del món que segueixen el projecte a través de la xarxa.

S’han fet 13 actes públics arreu del país, amb una resposta entusiàstica quant a nivells d’assistència i participació, que ens ha sorprès a tots -incloent-hi els nostres adversaris. Tant, que alguns mitjans han passat de seguir-nos amb interès, a fer-nos el buit. Per sort comptem amb la xarxa, on hem multiplicat per deu el nombre de vistes al web i ha renascut el portal de blocs amb estrella, que ja compta amb mes de vuitanta blocaires adherits. S’han posat en marxa més de 20 webs territorials de Reagrupament i som també a les xarxes socials com Twitter o Facebook, on prop de dos mil usuaris ens donen suport.

Per altra banda, s’està treballant per organitzar un acte patriòtic a Barcelona en el marc dels actes de commemoració de l’11 de Setembre. I també en l’assemblea constituent del primer cap de setmana d’octubre, que permetrà l’elecció d’una estructura de funcionament plenament democràtica i la votació d’uns principis polítics i organitzatius, reflex del missatge que propugnem.

Totes aquestes notícies no ens fan caure en l’autocomplaença ni en la relaxació -això seria un error flagrant, sent coneixedors de la magnitud del repte que ens hem fixat i havent vist alguns esdeveniments recents.

El PSOE i els seus aliats faran tot el que estigui a les seves mans per conservar l’actual “statu quo” a Catalunya. No tindran recança a mentir per amagar les contradiccions de l’autonomisme, com han fet amb l’assoliment de l’acord de finançament infraestatutari. I es valdran de la complicitat de la gran majoria dels mitjans de comunicació -els públics i molts de privats- mancats d’independència econòmica, així com molts agents de la societat civil -amb honroses excepcions- que no gosen desmarcar-se de la partitura composada a la Moncloa, que interpreten al Palau de la Generalitat.

El tripartit defensarà amb ungles i dents el poder a Catalunya. Prioritzarà mantenir el poder per sobre de l’interès del país, i per fer-ho els partits que l’integren faran el que calgui. Tot s’hi valdrà, és una qüestió d’Estat. Preparem-nos, doncs, per veure com el tripartit compta amb tot el suport polític, mediàtic i econòmic que necessiti. I fins i tot amb la complicitat de l’aparell judicial de l’Estat, disposat com sempre a embrutar el bon nom dels dissidents.

Per tot plegat, l’agost ens ha de servir per mirar endavant conscients de les dificultats que caldrà salvar, sense temor, però sense cofoisme, amb valentia i decisió. Ens ha de servir per anar pensant què podem fer des de cada comarca, des de cada ciutat i cada poble per contribuir al propòsit col·lectiu que ens hem marcat. És el moment perfecte per anar a veure aquell familiar o amic a qui podríem explicar el projecte i convèncer-lo que s’associï. És el moment d’esmolar l’eina i pensar què estem disposats a fer cadascun de nosaltres per la llibertat.

Prenem aire: al setembre comença una cursa llarga, dura i plena d’entrebancs; però la fita somiada prou que val tot el nostre esforç. Tenim una gran responsabilitat: som la única alternativa sobiranista i regeneracionista del mapa polític català. L’èxit del projecte no es bastirà sobre els errors dels altres, sinó que depèn del nostre compromís, el nostre esforç i la nostra imaginació.

Els de la rectoria de Gavarrós a Guardiola continuen tenint problemes, no només amb el camí que fa pena i que l’ajuntament no sap ni vol  (especialment sembla que no ha volgut) arranjar, sinó que tampoc tenen els serveis suficients, normals i europeus per part de Correus, que no li volen portar les cartes. Normal, amb el camí que tenen. I ja sabem que per a alguns els que viuen a disseminats i els pagesos, son pobletans de segona.

Segurament per a molts seria més fàcil que tota la població de la nostra comarca anés a viure a un barri de Barcelona i deixes de tocar la pera amb les mancances que tenim. Es podrien fer uns vàters al costat de la carretera, per tal que la “molèstia” de passar per la nostra terra camí de les segones residències a la Cerdanya fos més feixuga, podent parar a pixar amb tota comoditat, fent el “riuet” a un espai creat també per a ells. Evidentment no és el que els berguedans volem, però  ja estem acostumats a “gaudir” de infraestructures que tot i ser a casa nostra no son per a nosaltres, per exemple la C-16 pels que pugen a la Cerdanya o un embassament que va costar perdre el tren que teníem i que si era realment per la nostra comarca.

De totes maneres, no oblidem els fets que han portat a tot això, i que son que per demostrar que les condicions en que l’ajuntament de Guardiola va cedir un espai a Correus son dolentes, ja que permeten que un particular tingui accés al correu del poble, per demostrar-ho, l’Albert Torres (el de la rectoria de Gavarrós) va agafar unes cartes i les va portar als mossos, ja que el que volia era demostrar tal fet, no robar correu.

A l’ajuntament de Guardiola diuen que prendran mesures, i crec que a curt termini haurien de ser de dos tipus, la primera la mesura de la medalla que se li ha de posar a tot berguedà que lluita per millorar els serveis de casa nostra, el Berguedà, i la segona mesura que podien fer a l’ajuntament de Guardiola es posar-se les piles en el tema de la seguretat a l’ajuntament, ja que ara s’ha demostrat la feblesa de la seguretat  al correu, però fa temps lladres (de debò) van robar el portàtil de l’assistent social amb tot de dades confidencials de veïns de Guardiola, Bagà i La Pobla.

I es que fer les coses malament a l’ajuntament, com es veu, sempre perjudica a tot el poble.

http://www.dbergueda.cat/noticies/noticia.xsp?id=6412

Aquest acte que va ficar el nostre país entre patiments inenarrables i al cul d’Europa, s’ha de cloure amb una dignificació de les víctimes.

A Guardiola “l’arxiu del movimiento” està molt endreçat, i surten persones de la població conegudes per tothom que van col·laborar amb aquesta aberració. Properament publicaré alguns d’aquests documents.

(Foto extreta de la Vikipedia)

El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: “Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde”.

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris.

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model  de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple,  l’Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l’Estat del que paguen d’impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d’evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L’actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.