Bloc de la vall

Em dic Jordi Fernández, els meus pares van venir d’Astúries i jo vaig tenir la sort de néixer a Berga, el dijous de Corpus a la nit, més o menys per la Patum dels pobres, i al costat de la plaça de Sant Pere a l’hospital vell, em van empadronar a Terradelles (Bagà) on sempre he tingut lligams molt especials que comencen amb la meva infantesa. En qualsevol cas, si una cosa he tingut clara sempre, és que sóc berguedà.

No és que amb aquesta presentació vulgui justificar alguna cosa, bàsicament degut a que no tinc res a justificar, fa molts anys que en sóc independentista, de tal manera, que s’ha esdevingut un tret personal, que a diferència d’altres com els color dels meus cabells o els ulls, he triat lliure i coherentment. I dic això per que si algú ha de tenir clar quin és el nostre país i que hem de defensar, som els fills d’immigrants. Quan els pares van venir aquí, com molts d’altres immigrants, ningú els hi va regalar res, de tal manera que fins i tot el pare amb la seva comunió amb la terra, va marxar a la tomba amb la pols del carbó als pulmons. Però resulta que res més lluny que el que volien, el fruit del seu treball aquí no resta pels fills i nets, ja que el seu nou país es troba en una situació d’espoli econòmic accentuat, i resulta que tots aquests esforços han servit per mantenir una colla de funcionaris a Madrid, i entre d’altres, beneficiar a tota la gent que no van venir aquí, que no es van arriscar com ells, anant a terra desconeguda a treballar i treballar. Això em sembla injust en un grau extrem.

I amb tot això si que vull comentar coses sobre la població que va venir a treballar aquí, des de llocs de fora de Catalunya. De vegades cauen en la trampa de dir si son d’on van venir o son d’aquí. Peró com se li pot demanar a algú que te dues pàtries que esculli una o altra?, es com si es volgués que un nen escollís si estima més a la mare o al pare. No senyors, no son d’aquí o allà, son d’aquí i al mateix temps d’allà, ja que ni han d’oblidar d’on han vingut, ni tampoc quina és ara casa seva, i en molts casos dels seus fills i nets. Però també s’ha de tenir molt clar que hi ha gent que juga amb la por d’aquesta gent treballadora, que tenen fa molt anys la seva por segrestada, ja que saben que mentre tinguin aquesta por tenen el seu vot. Els partits d’esquerres al voltant de la capital i als barris de treballadors son els primers interessats en mantenir les pors, encara que sigui al preu de no deixar que aquesta gent obri els ulls, vegin quin és el seu país i escullin amb llibertat. És la por a la llibertat.