Bloc de la vall

El català en retrocés

La Generalitat de Catalunya ha presentat aquesta setmana els resultats de la segona enquesta d’usos lingüístics, que constata un retrocés evident en l’ús del català: un 45,9 % dels enquestats utilitza el castellà com a llengua habitual, mentre que un 35,6 % utilitza el català, 10 punts per sota de les dades del 2003. Aquesta davallada es manifesta, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona (un 53,8 % s’expressa habitualment en castellà, en contrast amb el 27,8 %, que normalment ho fa en català) i, amb menor diferència, a la zona del Camp de Tarragona (un 45,1 % enfront del 33,1 %).

Els motius que s’han argüit per justificar aquesta davallada estan al voltant de l’increment de la població immigrant: de les 623.947 persones nouvingudes registrades el 2003, hem passat a 1,2 milions d’immigrants, el 2008. Un 36 % d’aquesta nova immigració procedeix de l’Amèrica llatina, cosa que els garanteix, d’entrada, la comunicació en una de les dues llengües oficials de Catalunya.

Malgrat tot, Bernat Joan, secretari de Política Lingüística, valora positivament l’enquesta i assegura que les dades d’usos lingüístics demostren que el català resisteix l’impacte d’aquesta nova onada d’immigració, perquè la Generalitat posa els recursos adequats per facilitar la integració lingüística dels nouvinguts; és a dir, cursos per a adults.

Però només cal observar detingudament la realitat que ens envolta per adonar-nos que el Govern de la Generalitat amaga el cap sota l’ala, també en matèria lingüística.

Els usos d’una llengua no els crea ni els redueix la quantitat de persones que s’incorporen al país d’acollida, sinó que els ha de generar i garantir la institució corresponent, a través dels mecanismes que consideri més oportuns, com una llei ben aplicada i orientada, la necessitat real d’utilitzar aquella llengua, els contextos habituals on desenvolupar-la i el sentit pràctic per als qui s’han d’esforçar per usar-la.

Basar la política lingüística d’un país exclusivament en el nombre d’immigrants matriculats als cursos per a adults és exercir d’acadèmia d’idiomes, cosa que no suposa en absolut l’ús de la llengua en qüestió.

Ni els cursos per a adults ni els voluntariats lingüístics haurien de ser l’excusa de cap govern seriós a l’hora d’argumentar resultats injustificables com els d’aquesta enquesta.

Cal voluntat política. Cal crear la necessitat real de l’ús de la llengua catalana. Cal fer autèntiques polítiques lingüístiques des de la transversalitat i des de la manca de complexos. I cal que les persones que viuen a Catalunya, que hi treballen o que hi arriben, no dubtin en cap moment de quina és la llengua pròpia del país, la llengua d’oportunitats i d’integració immediata. Cal actuar com ho faria qualsevol país normal amb la seva llengua pròpia. La situació només és reversible si comencem a creure’ns de debò -i ho demostrem políticament- que tenim un territori amb una llengua pròpia, arrelada, identificadora i, sobretot, útil.

Amb paraules del lingüista Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, «la política lingüística de Catalunya és un fracàs, perquè no ens hem cregut que som un poble».