Bloc de la vall

Realment escric aquestes paraules com a teràpia des de la tristor i la vergonya de veure com la unitat i per extensió el futur del nostre país s’ha fet fum. Hem vist un show en el que la protagonista, de nom unitat, ha aparegut sobtadament morta a terra, amb un punyal clavat per l’esquena, que casualment te les empremtes de tots els seus coneguts, que casualment aixequen les mans cridant innocència. Però tots tenen les mans tacades de sang.
La continuació d’aquest drama és el judici per una jutgessa, de nom història, que no pot fer res més que una condemna solidària a tos els encausats i la sentència és pel poble català a seguir portant cadenes espanyoles. La conxorxa dels necis ha aconseguit novament complir els plans espanyols.
El resultat de les properes eleccions serà molt clar. Un gran fracàs al movilitzar als votants que pensem que la política és una gran tifa i els polítics les mosques que volen piscar un tros, competint entre ells per qui l’agafa més gros. Si no és movilitza a la població, el vot ja existent tendirà a anar a les forces que ja es coneixen. Fins i tot al país de la terra cremada, ERC, piscaran vots dels que no volen ni blanc ni negre, i amb molta vergonya votaran gris.
I a sobre tinc complexe de fill  de pares separats, en el que la mare diu del pare “és un autoritàri” i el pare diu de la mare “és una dona pública”. Tots dos s’esbarallen sense complexos ni vergonya, pensant en ells i no en mi. El meu futur passa per que ells no es facin sang. Després venen i diuen “catalanet, a qui estimes més, al papa o a la mama?.

No se si votaré al papa, a la mama,  al veí segur que no. El més possible és que els envii a tots dos a la merda.

Quina decepció.

En un moment com aquest no és que perilli l’estat de les autonomies, és que s’ha fet evident que és un producte artificiós que va néixer mort, i tot just ara ho veiem quan fa tuf.

Reclamar el que es teu no és anar contra els altres, només ho perceben així ells, ja que perilla en molts casos la sopa boba que reben, i que prima la subsidiarietat de l’estat o la autonomia, quan el que s’hauria de fer es afavorir a la gent emprenedora de les pimes que si generen feina. És també inacceptable la manca d’inversions per part de l’estat en infraestructures que encareixen els costos de tothom i fa poc competitiva l’empresa. I és que el gran problema és que els impostos no reverteixen en el nostre país sinó en diferents regions de l’estat, o en accions electoralistes com el xec nadó que es van fer de manera indiscriminada per comprar vots.

El nostre país sobirà, ja hauria sortit de la crisi, i estem parlant d’un país que a nivell europeu estaria a l’alçada de potències econòmiques com Alemanya. No tindríem el PIB en recessió i tindríem assegurades les pensions i pagaríem menys impostos.

No cal que entri en el tema de la discriminació que te la nostra llengua, només cal anar a una llibreria, al cinema, o mirar l’oferta de canals televisius. Si no s’actua amb protecció, es perdrà.

El sobiranisme que hi ha al nostre país no és el de l’odi, aquest no te futur. És el de l’esperança, el que és integrador, que s’ha anat fent transversal, on la gent veu més enllà del seu posicionament en l’arc polític, que el futur és treballar en un projecte nacional. I el que és més evident, l’anomenada societat civil ha avançat a l’establishment polític, més amoïnat pels seus privilegis i els seus escons, que pel seu país. El poble també està saturat pels casos de corrupció dels partits tradicionals, veuen cada dia més que cal un nou model polític més representatiu i no delegat, amb llistes obertes que garanteixin l’elecció dels candidats i no la matemàtica de partit.

Jo no faig un al·legat de partit en favor de Duran, Mas, Montilla o Puigcercòs, entre d’altres, jo faig un al·legat en favor de la societat civil, que s’ha hagut de ficar les piles i avançar a la classe política. I que consti que crec sincerament que el poble ha de tornar a creure en els polítics, però això no passarà si no hi ha una renovació de l’ètica i uns valors que ara no hi son.

No volem ser més que els espanyols, no volem ser més que els europeus.

Simplement “volem ser”, i ara no podem. Volem la normalitat de qualsevol país, que és tenir estat.

En primer lloc, cal dir que creiem en la importància de la Llei com a instrument per a permetre la convivència pacífica entre les persones en una societat civilitzada i avançada en l’òrbita europea-occidental. Ara bé, en una democràcia, la legitimitat de la Llei i el seu imperi per sobre de tots els poders i de tothom es fonamenta en el fet que ve del poble. Aquest esquifit i retallat Estatut (que no incloïa ni tan sols el concert econòmic de què ja gaudeixen bascos i navarresos fa més de 30 anys) fou votat en referèndum pel poble català. Els magistrats del tribunal constitucional han decidit que ells estan per damunt del poble de Catalunya perquè, de fet, per a ells no hi ha cap poble. Catalunya no és una nació i, per tant, el que votin els seus ciutadans no atorga cap legitimitat democràtica ni serveix de gaire res. I, segurament, tenen raó; no pas en el fet que no siguem una nació (perquè som el que som, diguin el que diguin ells) sinó en el fet que una nació no cap en la Constitució d’una altra. Catalunya és inconstitucional respecte Espanya tal com ho seria Portugal dins la Constitució espanyola o l’alemanya. L’estat de les autonomies és una mera descentralització administrativa i no pas política. Per tant, res d’important o rellevant que no tingui el permís o consentiment d’Espanya no es pot decidir mai a Catalunya. Per a donar resposta a aquest abús, la gent s’ha mobilitzat i és important que ho faci, però no pas per a defensar un magre Estatut, sinó a favor de la llibertat, que ha de ser exercida de forma unilateral al Parlament de Catalunya. Com deia l’altre dia Joan Carretero: “estar a favor de la independència no és anar contra ningú, és tan sols anar a favor nostre”. Per això, Reagrupament serà a la manifestació per mitjà de molts dels seus associats i simpatitzants. Sens dubte, una manifestació que aplegui un nombre important de persones a favor de la ruptura democràtica amb Espanya pot esdevenir un bon instrument per conquerir la llibertat. Perquè aquesta manifestació sigui un èxit complet calen resultats que es traslladin a l’acció política, no pas amb vagues proclames amb temporalització indefinida, sinó amb un projecte concret que defensi la necessitat d’un acte de sobirania al Parlament elegit pels catalans. Si el poble ho vol, s’hi podrà pronunciar a la tardor. Portem 35 anys des de la mort del general Franco i el missatge d’Espanya és clar, repetitiu i transparent: Catalunya no és una nació i, per tant, no té dret a administrar els seus recursos ni a organitzar la seva vida pública ni les coses com ella vulgui, sinó tan sols com li permeti el poder central únic i autèntic. Ells parlen molt clar i, sincerament, cal agrair-ho. El que no s’entén és perquè nosaltres, els catalans, ens entestem en vies complicades i impossibles: fer Estatuts, reformar lleis orgàniques, reformar constitucions espanyoles, etc. Tot això no ha servit de res en 35 anys i, pel que fa a Espanya, pot continuar així indefinidament o, en paraules de José Antonio, “eternament”, perquè Espanya era i és eterna o, amb l’adjectiu de moda ara, indissoluble. Si volem que les nostres institucions puguin decidir realment sobre com administrar la nostra vida i els nostres recursos i com organitzar la nostra societat, no ens en sortirem reformant una llei espanyola (sigui orgànica o sigui la Constitució Espanyola mateixa), sinó que necessitem constituir un Estat, que és el que tenen les nacions normals del món. És l’únic camí i el tribunal constitucional ho ha expressat un cop més. Potser que deixem de perdre el temps i de fer-los-el perdre també a ells.

DAVANT D’AQUESTA SENTENCIA US DEMANO QUE TOTS ELS INDEPENDENTISTES VINGUEU EL 10 JULIOL AL PALAU DE CONGRESSOS.

Davant la constatació que no hi ha cap més cami que la proclamació de la independència, faig una crida als independentistes d’ERC, CUP,CiU, IC, PSC, PRC, EC, CA i tota la resta de grups independentistes que vinguin a l’assemblea de RCat.

El reglament de l’assemblea deixa la porta oberta a que es pugi adaptar segons es voti al principi i en aquest sentit, estic segur podrem trobar el cami per fer la candidatura més unitária i potenta que proclami unilateralment la independència al Parlament.

No hi ha cap més cami que la unitat de tots els independendistes deixant de costat les ideologies i els partidismes, per proclamar la independència al Parlament. Aquesta es l’única resposta digne que els espanyols ens han deixat.

Les consultes a la vall han finalitzat amb un gran èxit de participació i que volten sobre el 25% a Bagà i el 40% a Guardiola. El que si es veu en general a les consultes a nivell nacional, és que la participació és proporcional a la feina feta. Això vol dir que si vas casa per casa a demanar el vot treu més participació que si esperes que vinguin. Això vol dir que tota la gent voluntària que amb el seu esforç han mobilitzat a la gent, son els que han triomfat.

A la fi i al cap tan és que a Guardiola l’ajuntament hagi col·laborat per sortir a totes les fotos, fins i tot les del carnet. I que a Bagà a més del la gent no militant, s’ha sentit el soroll de les corredisses que han fet els partits polítics per ser el gall del galliner, i que han posat pals a les rodes a altres suports, amb el recel que cap gall més entrés al corralet que es pensen que és seu. Aquí he de comentar el que em va passar, i que van fer que passés d’una participació activa a una passiva a Bagà decideix.

Explico. El dia de la constitució de Bagà decideix es va oferir al president (en Joan Oña) que li semblaria portar a en Carles Mora, alcalde d’Arenys i portaveu de la coordinadora nacional de consultes. Em va comentar que li semblava bé. (Pe tant es va portar després de demanar) Vaig posar fil a l’agulla i per l’associació (que encara no es partit) de la que en soc membre al igual que el sr. Mora, Reagrupament, es va aconseguir que canviés l’agenda i pogués venir el dia de la posada de llarg de Bagà decideix, el dia de l’arròs a Baga.

Aquí van començar els problemes. Els membres de partits a Bagà decideix, en Sergi Roca i Joan Manel Gonzàlez van treure les ungles al saber que venia en Mora, i em van acusar de polititzar l’entitat. Dues coses, la primera és que mai es va dir que venia per Reagrupament i la segona es que Reagrupament és una associació, amb voluntat política, però no és un partit polític. En qualsevol cas, no era pas dolent, que tothom portés a qui pogués fer que es parles del tema per tal que la gent anés a votar. Però aquí qui va polititzar el tema van ser justament els representants dels partits, al acusar-me sense cap fonament i polititzar un tema que no tenia cap sentit polític.

Un pilot de vegades l’Alba Juez em va exigir que en cap cas es digués res de Reagrupament, cosa a la que sempre li vaig donar la raó, no calia que es digués res de Reagrupament, el sr. Mora venia de bona fe a donar suport a l’entitat de la vila. Vaig demanar prèviament que l’entitat fixés l’agenda que volgués per en Mora, que ell faria el que l’entitat volgués. No vaig tenir resposta de l’entitat. Vaig veure a en Joan i a l’Alba a la carpa, i em vaig sentir avergonyit del menyspreu cap a una persona que venia a recolzar a una entitat de la Vila, fins al punt que tot i tenir al sr Mora al meu costat a la carpa, va venir l’Alba a dir “sobretot que no surti res de Reagrupament”. Quina vergonya!!

Algú deia alguna cosa de Reagrupament? No, i que si s’hagués dit?. Si no es va dir va ser per que l’entitat no volia, i el convidat venia a disposició de l’entitat. Simplement gent a l’entitat patia per tenir tot ben sota control, i el portar a en Mora no estava controlat.

Vista la poca educació, i la politització d’alguns, vaig optar per quedar a la disposició de l’entitat en un segon pla, i callat fins que es fes la consulta. Això si molt decebut d’algunes persones de l’entitat, que després encara s’han dedicat a tirar-me merda a sobre dient que era jo qui ho va polititzar. Increible.

Per cert. Quan vaig marxar de la política va ser per que em feien fàstic els partits, i tot em demostra que cal una regeneració democràtica.

A Guardiola hi ha un sistema de funcionament a l’Ajuntament que podem anomenar “el sistema pavelló”, i que com ja ens diu fa referència al que ja va passar amb el pavelló municipal, i que consisteix en no fer res fins que ja és massa tard per solucionar el problema.

A l’entrada nord de la travessera que es converteix en la Carretera a Bagà, trobem un marge del que ja falta un trocet, i que cada dia fa més panxa cap a la carretera, senyal del seu moviment.

Espero sincerament que ningú prengui mal, i m’agradaria que es fes alguna cosa en aquest sentit. Des de l’Ajuntament, podrien fer-se la foto una vegada actuat, doncs fer-se la foto és el millor que saben fer.

El document va encapçalat pels textos següents:

“Aquesta Constitució que teniu a les mans serà la primera llei que els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè s’aprovi”.
Joan Carretero (Vic, 13 de març del 2010)

A més, inclou la citació: «CADA NACIÓ ESCULL LA SEVA PRÒPIA LLEI» procedent de l’Usatge «Unaqueaeque gens».

Recordo ara fa uns anys, tot sopant amb la Pilar Rahola (i més gent, clar). No entraré en consideracions sobre els seus comentaris, hi ha part que comparteixo, i part no. El fet és que ella llavors era diputada a Madrid i ens va comentar que al govern li deien que era com un Tampax, que estava al millor lloc, el pitjor moment.

A Guardiola passa el mateix, el govern municipal és al millor lloc en un moment com l’actual, de forta crisi econòmica. La residència està a mitges, hem perdut el pavelló (per incompetència, ja que sabien que estava malament i no es va fer res), evidentment hem perdut l’escola vella. Quasi ha desaparegut el Mercat del Bolet, degut a que no s’ha fet una evolució del mateix.

De totes maneres, aquest any passaran la “vareta màgica” pel poble, i es que ha de semblar que tot està en marxa, que l’any que ve hi ha eleccions.

Viam si serveix per canviar de fet, l’evolució del poble, que amb aquest govern, no ha fet més que perdre any darrera any.

Vista la plaça Galceran fins dalt de glaç, tenia l’esperança que l’ajuntament per fi havia tingut una idea original. Creia que feien proves per si finalment es feien les olimpíades d’hivern a Barcelona, pot ser es feia alguna de les competicions a la pista de glaç del poble. L’entorn que tenim és únic, una pista de glaç medieval, tot recuperant les temperatures medievals a la vila.

Després vaig creure que és simplement per fer-la definitivament només pels vianants, però clar, tal com estava era només per vianants horitzontals i no verticals.

Recuperada la raó, veig que des de l’ajuntament han netejat aquest potent recurs econòmic, en tant i quan que és una important via de finançament pels que es despisten i aparquen a la plaça, amb l’ajut dels Mossos, clar. Quina vergonya, podent aparcar a l’entrada del poble només a 15 minuts!. (sarcasme)

Finalment el que passa és el de sempre, qui no te padrins no es bateja, i aquí a la plaça els padrins deuen ser medievals i ja deuen haver fer el viatge a l’altre barri fa segles. Simplement era un exemple més de la incompetència municipal. I encara sort de la brigada, que ha fet més hores que un rellotge.

Realment aquests dies em sorprèn la guerra bruta que es fa contra Reagrupament. I em sorprèn no per que no l’esperés, em sorprèn per que el seu nivell és més propi d’un país com el que tenim al costat amb Telecinco, que no pas del nostre. Apliquen aquí el “calumnia que algo queda” que tenen els espanyols.

Fets com els d’avui amb una carta falsa de la Sandra Lomas, que alguns mitjans de comunicació, que mostren la seva ètica, amb la seva publicació tot i saber que és falsa, em fan avergonyir-me de la premsa que tenim i em demostra que hi ha gent que te molta por a Reagrupament, te molta por a perdre el seu lloc al sistema i prefereixen un sistema coix amb cadira, que un sistema net i lliure.

S’ha de tenir molt clar que qualsevol intent de jugar brut, encara legitima més l’opció de Reagrupament, encara mostra que hi ha molt per endreçar i molta merda per ventilar. I dona més ànims per fer més feina.

Em sembla que la gent de Reagrupament haurà de fer aquesta feina amb guants, i amb una agulla d’estendre al nas. Però s’ha de fer o tenim el país perdut.